Les meves muntanyes

Els anys que fa que porto fent el trajecte cap al pirineu m’haurien d’haver servit d’alguna cosa més que per observar els progressos del desdoblament a la N-II però no n’aprenc mai. Amb les obsessions estalviadores hom preten arribar a les benzineres de Graus o de Tremp respectivament per a respostar combustible sensiblement més barat; però pel camí ja vaig veient que el ritme assedegat de la furgo no ens hi deixarà arribar (aquest cop a Tremp). Així que ens trobem a quarts de dotze de la nit improvitzant un raconet sortint de Camarassa esperant que l’endemà al matí la benzinera obri.

No podem anar per Lleida com els pixapins!!

L’endemà ben d’hora, a trenc d’alba, omplim el just per arribar a Tremp on allà si que omplirem fins a vessar.

Les hores de rigor i un any més tard torno a estar engolit pel magnetisme de Cardós. No me’n desempallego fàcilment (ni ganes). Les celebracions d’aquest nou solstici ens empenyen –de nou- cap a la Pica d’Estats. Aquest cop la infanteria –pesada- s’imposa.

 

Pla de Boavi, divendres 19 de juny de 2009.

Un personatge –funcionari- ben uniformat i que ens ha avançat (amb el peu a la xapa) per la pista amb el Terrano del departament de medi ambient ens informa , entrepà en mà i canya atiada al riu, que hi ha pont a Boavi! Després del darrer desencís quan ens el vam trobar destrossat i amb un riu Broate desbocat que impedia travessar-lo, motxiles, esquis, botes… al final va ser una sort que no ens hi aventurésim vist el que s’hi dóna per la vall de Sellente. L’itinerari que ens proposem és llarg i dur, però no podia ser d’una altra manera, hi ha encara algunes valls –que no conec- on els camins es desdibuixen a l’ombra dels grans pols d’atracció.

La pujada per la vall és dreta i no massa fressada, el riu sembla desbordar-se per moments i brolla aigua per tot arreu. No recordo haver fet tants equilibris per tavessar rius com aquests dies, i fins i tot descalçar-nos. La frescor de l’aigua ens alleuja la forta calorada mentre anem guanyant metres i observant les destrosses que les allaus que cauen de les canals de Sellente i les del pic de Becero provoquen; per fi ens trobem el Planell de Santa Pau, aquí ens instal·larem. Dit i fet i després d’escampar-ho tot (que no és poc) la tormenta que sentíem per Certascan ens atrapa literalment dins la tenda en una migdiada digestiva d’allò més soporífera. La tarda s’aixeca radiant, humida i brillant; amb un sol de capvespre que juga amb les boires i les crestes de Colatx. Aprofitarem les últimes hores de sol per estirar les cames després d’una bona sessió de lectura i així anar a reconèixer l’inici de l’itinerari que volem encetar demà ben d’hora.

Tornem després de l’expedició amb la lliçó ben apresa per on hem de començar l’itinerari i amb la llum justa per començar a fer bullir l’aigua; aquest cop però, el frontal no ens farà falta ja que ens hem donat el plaer –romàntic com pocs- de pujar la llum de camping gas…

 

Dissabte 20 de juny de 2009

Els dies mes llargs de l’any s’han d’aprofitar però l’edat cada cop em té la moral més guanyada i quan trec el cap a quarts de sis veig més boires de les que hi ha.. això se’n diu visió borrosa o conscienment emboirada. Aixi que a roncar fins les vuit com uns angelets. Sabent el que ens espera m’aixeco amb la tranquil·litat il·lusòria de les catorze hores de sol que ens esperen.

L’excusa d’anar a fer la Pica és solsament el pretext per una bona pallissa de muntanya, adornada amb uns quants cims i una cresta que feia dies que li tenia fam. Eclipsada pel poderós Sotllo i només visible des de les parts altes del circ de Baborte la cresta que uneix el coll de Pedres Blanques – passant pel Pic dels Estanys- amb el mateix Sotllo és el que em treia el son. No n’he sabut trobar cap referència, deu ser que les meves labors de documentació es van acabar amb aquella assignatura a la facultat on estàvem més pendents en com i on posar les cometes o la cursiva quan descrivíem una bibliografia.

De fotos n’havia fet des del Baborte o des del mateix coll, però les coses de lluny poden no semblar el que són. De manera que “ante la duda” hem pujat amb els dos cordinos de trenta metres, alguns ferros i sobretot el casc. Total, hem passejat un dels cordinos i els ferros. L’altra indumentària l’ hem espolsat una mica.

La pujada per la ribera de Canedo fins a l’estany del mateix nom quasi no té ni traça, algunes fites ben disposades i la obvietat del camí orienten al més llunàtic. El coll es veu alt però proper i l’estany de Canedo ens dóna l’últim respir per beure aigua i aprovisionar..aguditzem l’enginy per desgrimpar i trencar el llac.

A partir d’aquí el pendent implacable per una tartera desfeta ens deixa al coll de pedres Blanques amb la visió corprenedora de la Pica d’Estats…. lluny, tant lluny!! No ens la mirem massa no fós que ens desaniméssim i preferim anar fent pas a pas. Caminem per l’aresta que ens deixa fins a un avantcim que cal desgrimpar i després de travessar dos collets amb les seves respectives congestes assolim (ens estalviarem eufemismes més monàrquics com “coronar”) el cim del Pic dels Estanys, un “quasi tresmil” ofegat pels vertaders que aplanen el camí cap a la solitut i tranquil·litat. És aquí dalt on l’aresta es converteix en una cresta que en alguns trams cal prendre amb precaució, no tant per la seva dificultat tècnica sinó per la mala qualitat de la roca sobretot durant les desgrimpades. Alguns trams amb les mans a les butxaques, altres picant qualsevol pedra de dubtosa reputació equilibrista i amb un teló de fons com la carena fronterera que s’esten del Certascan cap al Turguila, Guiló, Montestaure i al fons el Rouge…. i per acabar-ho d’adobar la vall de Broate als peus i la cara NW del Sotllo perfectament esquiable (un vell somni) : Impressionant!. Certament només hi ha un rapel d’uns dotze metres a l’alçada de l’última agulla que marca l’inici de la carena oest del Sotllo. Deixem el pas amb una baga i un mallón.

A partir d’aquí l’itinerari es mostra més indefinit i alhora més enredador, tot i que sempre és evident la linia a seguir cal anar agafant-se a totes les pedres que poblen la primera part de la carena per acabar enllaçant amb la normal del sud que puja del circ caminant fins a l’avantcim i posteriorment al cim del Sotllo. Els ànims són elevats sobretot després de veure com la proximitat de l’objectiu més altiu és tant proper, havent-lo vist tant llunyà. Mengem i bevem i després de deixar les nostres rúbriques al llibre de registre baixem cap al Port de Sotllo on ens trobem al personal que torna de cim tant per l’aresta com per la normal francesa. Respirem l’aire de coll per tornar a buscar els millors passos de l’aresta oest del Verdaguer que ens conduirà al cim de Catalunya completament emocionats i amb llàgrimes als ulls. Hem estat de sort de creuar-nos als últims que el poblaven al collet entre els dos cims, aixi podem gaudir de la magnifica i robusta creu (amb una nova modalitat de parallamps que s’eleva més de tres metres per damunt) i senyeres, bufandes el Barça i tot d’amulets que s’hi van dipositant. Pel vessant de Riufred es pot observar els que no resisteixen les embestides del vent. Proseguim el camí per la via Gabarró que fem de baixada i trepitgem els dos últims cims de la jornada; primer la punta Gabarró amb el seu vèrtex geodèsic ben escapçat (em pregunto si el ministeri que se n’ocupa i que proclama als quate vents –mai millor dit- que la seva destrucció és penalitzada per la llei, usa mètodes com a l’exèrcit que són capaços d’arrestar el mobiliari, en aquest cas el vent). Filosofades degudes segurament a la hipòxia o millor dit a la torradera de sol de tantes hores cavalcant. Baixem fins al rodó de Canalbona i en comptes de seguir cap al port de Riufred i el desagradable record d’una relliscada desastrosa sortint de l’estanyet de la Conca Gelada, ens decidim llençar-nos esquiant per unes pales de neu primavera sota la cara S de la Pica.

Ens trobem altre cop a l’estany d’Estats i el dia segueix esplèndid, només amb la emoció i les forces contingudes degut a la llunyania de la tenda i la comoditat del sac. Bevem, mengem, remullem els peus al riu i ens mirem de reüll el coll de Baborte on hem de fer-hi cap. Tornar pel coll de Pedres Blanques o Canedo suposa haver de fer més de cent cinquanta metres de desnivell, trepitjar pendents nevats i sobretot el que no volem: repetir camí.

A ritme acompasat arribem a Baborte que ens rep impassible i amb boires que s’entreveuen per Sellente, obervem darrere nostre la cresta que hem fet al matí i més enllà ja deixada ben enrera la de la Pica de la qual ens despedim visualment. La vista d’aquí ens reconforta per un itinerari llarg i amb força desnivell.

Però no hem acabat, encara ens queda travessar el circ de Baborte i gaudir de la llum de tarda damunt dels seus llacs, mentre el sol il·lumina la cresta Noris-Monteixo i el record del poc acollidor refugi metàl·lic queda enrere enmudit per la son nocturna.

Pugem a l’ampli coll de Sellente amb el premi i la satisfacció de saber-nos a l’última baixada del dia, la més esperada i la que ens durà al descans merescut. Recuperem les marques de GR de la vall i observem amb deteniment des de l’alçada el millor accés a la collada de Becero, per on tenim previst tornar demà fins a la presa de Montalto. El camí d’aquí fins a la tenda es caracteritza per ser força més fressat amb tres diagonals ben marcades finalment podem dir que hem acabat.

 

Diumenge 21 de juny de 2009

Les poques hores de foscor de la nit més curta de l’any no han estat impediment per poder dormir a plaer. La orientació de la vall i les altives muntanyes que la tanquen priven de l’escalfor del sol des de mitja tarda fins ben entrat el matí, de manera que ens veiem obligats a anar a esmorzar més enllà de la tenda per rebre l’escalfor de l’astre rei que ens reconforta, si encara hi cap més, d’una nit plàcida i d’un esgotament feliç.

Desmuntem el campament, organitzem aquesta naturalesa entròpica al caos absolut i ens disposem a remuntar el camí d’ahir fins a les restes d’una barraca derruida a la part superior de la coma de Sellente. Un cop aquí anem girant vers la collada de Becero.

Trobem davant nostre altre cop serra de Canals, Certascan i la fina linia d’expressió pura que és la canal central del Mont-Roig. Embadalim amb Naorte i la sorpresa de l’estany de Becero que ens acull amb uns tons foscos i formes ovoidals. A partir d’aquí la baixada esdevé poc marcada, però molt evident, baixem camp a través i ens creuem amb uns quants vedells que de tant sorpresos amb la nostra presència i la por a ser disgregats estant a punt de crear un petit “encierro”. Travessem cap al costat dret del riu i el pendent es comença a accentuar mentre apareix el bosc frondós que ens acompanya amb el soroll eixordidor del riu Becero fins al final de la canal propera a la borda de Montalto.

Les birres dipositades al riu dos dies abans –ben fredes- ens esperen a ser engolides.

Des que a mitjans dels anys noranta va caure a les meves mans el llibre «Roca caliente en los Pirineos» van quedar gravades dues imatges a la meva ment: per una banda la del gat Toribi “tibant” fanàticament i l’altra la travessa que enllaçava els refugis que estaven disgregats per tot el P.N. d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (curiosament dels nou refugis “oficials” només cinc es troben dins dels límits). Aquesta ruta popularitzada amb un nom tant comercial com desencertat per les presses i els reptes esportius.
Moltes ascencions, escalades, esquiades, pedalades i passejades m’han portat per alguns dels racons que amaguen aquests boscos i muntanyes, però mai havia buscat el moment de calçar esquís i fer una travessa –tot i no ser estrictament la clàssica- que suposava travessar valls i colls a la recerca de la tant ansiada llibertat. Aquest any –però- no m’hi he vist amb forces d’anar-hi sol.
Ens hem trobat de tot, tant de metereologia, de neu com de companyia; des d’un sol radiant que ens cremava el rostre fins a nevades continuades que per moments s’intensificaven, passant per boires espesses que tot ho cegaven i vents gèlids enfurismats; de neus podrides, encrostades, regelades, primavera fins a petits trams joiosos de neu pols fins al genoll; als refugis des de petits grups de francesos, un grup de vint militars i la sol•litud dels racons més allunyats.

Dilluns 30 de març de 2009

De bon matí, amb una mica de retard, i sota un sol radiant que no esperàvem, deixem el cotxe aparcat a la boca sud del túnel de Vielha. És des d’aquí on volem començar la travessa, per allargar-la una mica i per no repetir camí, ni que sigui d’aproximació.
La neu és present a peu de cotxe, tot un luxe donades les calorades del mes de març. Ens dirigim pel fons de la vall de Conangles cap al sempre incert i enredador itinerari per accedir al Port de Rius, hi ha un bon tou de neu recent segurament del cap de setmana.
Veient que el GR és prou obligat i una mica rocós ens dirigim directament sota la vertical del Port amb el convenciment que podrem foquejar alguna de les canals que hi porten, la neu abundant i inconsistent ens ho impedeix i hem de descalçar esquís i pujar enfonsant-nos fins al genoll. Veient que la tònica serà la mateixa fins dalt del port decidim flanquejar per una vira que ens permet foquejar cap al collet deth llac Redon. Sense treure les pells ni calçar talonera fem el descens fins al lac de Rius i posteriorment al Tort. La intensa calor provoca que del Tossau de Mar caiguin purgues, algunes d’elles força sorolloses. Al fons ja veiem la collada deth lac de Mar, pas que crèiem cegament que ens permetria baixar sense entreteniments cap al lac de Mar. Un cop hi som i després de solucionar alguns problemes amb els “pans” que s’entesten a enganxar-se a la sola dels esquís comencem un descens barrat per una secció rocosa que no esperàvem, una mica de derrapatge per aquí per fer caure tota la capa superficial de neu humida, una mica de flanqueig cap allà, un pas de pedres i llestos, ja podem gaudir d’una neu primavera profunda que ens deixa ben esverats a lac de Mar. Des d’aquí ja veiem que la millor manera per solucionar aquest pas era pujant direcció al coll que dóna accés a la vall de Bessiberri i llençar-se per pales continues, però això ja és aigua passada! Com que recordo que el pas de la cascada final deu ser impracticable tornem a posar pells i remuntem pel vessant dret del lac per poder enllaçar el descens que ve del Tumeneja i gaudir una mica del descens. Efectivament l’hem encertada, per la cascada hi brolla l’aigua amb força i a la canal que trobem hi fem uns solcs de més de mig metre de profunditat amb una neu pols de luxe mentre ens llencem encarats al pendent. Aquest tram curt però intens paga la pena per la llarga i feixuga aproximació que hem fet al refugi de la Restanca. El trobem tancat, ens ho esperàvem, la part lliure amb llum i calefacció i l’aigua a dos minuts: tot un luxe! Però la nostra felicitat s’acaba quan apareix un grup de nou francesos que estan de vacances, faran uns dies de muntanya i després a Madrid a fer turisme nocturn…. Doncs sembla que han començat a l’inrevés perquè de muntanya (cosa estranya en els francesos) van peixos i ens donen la farra fins tocades les dotze de la nit. L’endemà al matí ens cobrarem els importunis d’una nit per oblidar.

Dimarts 31 de març de 2009

Ha estat tota la nit nevant feblement i el dia s’aixeca gris i tapat; aprofitem la traça que hi ha feta fins a Güellacrestada cosa que agraïm després de la llaurada de la primera jornada; a partir del coll superem el contrafort de les agulles deth Port i baixem fins l’estany del Port de Caldes amb una visibilitat que amb prou feines ens permet distingir el relleu. La baixada del port de Caldes ni ens treiem les pells, neva, bufa vent i no es veu gran cosa i per augmentar la moral la neu és feta una fàstig. Aprofitem per fer una aturada al nou refugi de Colomèrs i menjar una mica. El proper objectiu és travessar pel coll de Sendrosa cap a Saboredo on sabem que en Julian té obert (aquest noi no tanca mai). Un puja i baixa entre sots, valletes, llacs i boscos per encarar-nos als pendents que baixen del coll de Sendrosa, aquí ens trobem traces però només són de baixada de manera que seguim obrint traça profunda fins dalt del coll on ens trobem una cornisa espectacular. Per sort aquesta té un punt flac pel seu cantó S i podem saltar-la en flanqueig per anar a petar damunt les pales que cauen al lac de Baish. En un moment excepcional el dia s’obre i llueix un sol radiant, aprofitem per fer alguns girs sobre neu excel•lent fins al final arribem a la clotada per plantar-nos al refugi de Saboredo. Veient que el dia es torna a tapar de cop i torna a començar a nevar donem per acabada la jornada donades les múltiples opcions que se’ns mostren per seguir.
Passem una tarda llegint i mandrejant veient com els esquís a fora van quedan colgats de neu i les opcions de la ruta original es veuran minvades si el temps no canvia. En Julian resta absort amb els seus vídeos d’esqui i snow amb una música excessivament alta.
A l’hora de sopar, mentre el fogonet fa bullir l’aigua i els sobres de pasta liofilitzada esperen el seu torn pel bany hidratant, la nevada ha anat augmentant d’intensitat i ja no es veu res a fora, soparem i passarem una bona nit literalment colgats sota la neu que cobreix tot el refugi.

Dimecres 1 d’abril de 2009

El canvi de mes no ha canviat la climatologia, segueix nevant i la boira ha baixat encara mes. La idea original era pujar cap al coll de llac glaçat per baixar a Gerber i seguir cap a Bassiero per entrar a la zona de sant Maurici pel coll de la coma de l’Abeller o port de Sant Maurici. La espessa boira ens fa desistir aquesta opció i fins i tot la de pujar al coll d’Amitges. Ahir vam veure unes traces que baixaven del port de Ràtera i creiem més segur travessar-hi. Però la nevada ha cobert també totes les traces i la visibilitat a partir del lac de Naut és nul•la, feina d’orientació a cegues que ens porta a dubtar durant una bona estona i acabar anant a petar al port de Ràtera de Colomèrs; d’aquí a palpentes i amb més intuïció que convenciment trobem l’estany del port de Ràtera en el moment que la boira s’aixeca i distingim els senyals del GR i la baixada a Sant Maurici. Treiem pells i sense passar per Amitges anem enllaçant la suau baixada que mena cap a la pista que per sort encara no han netejat de neu. Un cop a la super zona de distribució de turistes (hub) –amb pasarel•la inclosa- veiem una excavadora que deuen haver fet pujar per netejar la neu que fins fa un mes cobria tota la pista que puja d’Espot. Una imatge de sostenibilitat i conservacionisme al més pur estil P.N. Ens fem la foto de rigor davant el cartell de prohibició de bicicletes amb símbols poc ortodoxes i seguim cap al Mallafré que avui encara ens queda molta feina. Aturada de rigor, menjar i beure i mentalitzar-se per les dues pujades que encara ens queden avui. Un cop ben atipats anem buscant el millor pas pel fons de la vall de Monestero amb la il•lusió de trobar-la traçada i alleujar-nos la tasca. De traces ni una i de neu moltíssima i ben fonda. Sort que el principi és suau i permet anar fent mentalització; la primera pala dreta amb el seu cartell dalt de tot ja ens permet fer una idea de les diagonals que farem, les imaginem mentre travessem l’estany de Monestero i l’objectiu és fer-ne les mateixes o menys. Objectiu dur a l’hora de la veritat!
Anem girant vers l’esquerra deixant el coll de Peguera que es veu escarpat al fons i l’esplendorós Peguera amb la Raiers ben visible… de fet des del Mallafré el dia ha anat fent ullades i fins i tot pugem amb clarianes de sol que ens animen donades les condicions de neu que ens trobem per progressar. Ens sentim com bulldozzers llaurant en un desert (gens plà per cert) de neu. A la fatigosa labor d’enfonsar-se fins la canya de la bota s’hi afegeix la neu que s’acumula damunt dels esquís, ben humida i pesada. Per sort tot patiment arriba al seu final amb els últims pendents abans d’accedir al coll de Monestero, aquí les ventades han deixat al descobert força rocs cosa que ens obliga a forçar els girs en canalots amb neu ventada i dura.
La vall de Peguera ens rep amb un sol radiant i sense vent; treiem pells, apretem tanques i ens disposem a gaudir de la cornisa i de la pala superior que ens deixa a l’estany superior de Peguera, d’aquí i fent diagonals per no perdre massa alçada enllacem amb el de la Llastra i el de la Coveta per baixar exhultants per la canalota que ens mena a l’estany Trullo. Un cop hi som al mig veiem la desolació que comporta i que ens acompanyarà durant les següents travesses de llacs, la gestió de les comportes de les preses. Els estanys són molt baixos, i s’han trencat els laterals deixant unes rimaies considerables, trobem que l’entrada d’aigües del llac és líquida i el travessem per la seva part central; seguint en flanqueig per les esquerdes arribem al Blanc. Aprofitarem per reposar i dinar per agafar forces de nou. Fem el ritual del fogonet; formatge, fuet, beure…trobem una amanida de pasta en llauna de conserva i uns entrepanets de formatge i pernil que algú ha deixat. Ens hi abraonem en plan Flotats i al cap d’una estona ja som altre cop foquejant després d’haver posat les pells a assecar als calefactors miraculosos. Pugem fins al Negre de Peguera i allí alguna connexió sinàptica ens falla i en comptes de travessar-lo per anar a pujar pel final ens encarem pel camí d’estiu al turonet que després haurem de baixar ….. Reneguem per la pèrdua de temps i energies i acabem travessant-lo. Remuntem fins l’estany del cap del port i d’aquí ja veiem el coll de Saburó, pas que ens portarà a Colomina on pretenem dormir avui. El dia segueix aclarit, sembla que al marrón només estigui pel nord i comença a bufar vent fred. La tònica de neu profunda segueix i per torns com si d’una cordada es tractés anem alliberant diagonal rere diagonal.
El coll de Saburó ens rep amb una gran decepció, neu crosta desastrosa donades les circumstàncies de les nostres cames i poc desnivell a perdre ja que hem de remuntar la presa de l’estany de Saburó. D’aquí pretenem baixar pel pas de l’Os i fer-nos la clàssica foto amb “los pulmones….” però no hi ha pas neu continua; toca flanquejar per poder trobar un pas que ens permeti baixar a l’estany de Mar. Evitem un primer canaló ja que no veiem el final (sort n’hem tingut de no fotre’ns-hi) i finalment baixem per un clot que ens hi acosta, fem filigranes i algun recte per travessar les rimaies i els ponts de neu que hi ha al lateral caòtic del llac. Mentre el travessem veiem el canaló que volíem haver baixat al principi…..Res. Uns quans esforços més i entrem sota els Cavalls de Vent que hi ha a l’entrada de Colomina. El refugi és tancat, perfecte, ens hi acomodem i encenem el propà, toca la dura labor d’aconseguir aigua, cosa que aquí ens és impossible. Intentem trencar el llac, anar fins a la presa, però res de res, sucumbim, acabem fent-nos-en a la idea: avui toca fondre neu. Per sort aprofitarem l’escalfor de l’estufa per dipositar-hi damunt la olla plena de neu però es veu que per avui la sort ens ha abandonat i la flama del propà s’esvaeix deixant les nostres cares amb un pam de nas! Fogonet, neu, aigua, bullir.. fred. Fora el vent fa petar els cables i finestres. A la llunyania veiem les llums del Jussà mentre la lluna i els estels brillants auguren una nit freda.

Dijous 2 d’abril de 2009

Com cada matí el despertador ens empeny a sortir del jaç… la foscor i el fred fan mandra. Comencem en baixada fins la Portella, la neu escasseja una mica però es pot anar trampejant. Només desitgem que l’estany Tort no estigui rebentat i poguer travessar-lo pel bell mig, sinó ens tocarà els nassos a base de bé.
Sota un dia enterenyinat i un vent gèlid foquegem fins la Portella i ens trobem tots els llacs en condicions òptimes per travessar-los, passem Tort, Cubieso i Eixerolo per enfrontar-nos a la collada de Dellui, aquí on el vent i el fred són intensos trobem una neu excel•lent per foquejar, directes amunt per superar els metres que ens separen d’aquesta vall que ens entrarà a l’Alta Ribagorça i altre cop al P.N. en forma d’elefant al trot. Mentre el vent ens fueteja la cara i la nevada es reactiva treiem pells i comencem el descens per neu gelada pel fons de la vall travessant l’estany de Dellui i tots els estanyets intentant no quedar massa enclotats. L’esquiada del bosc senzillament espectacular, podem aprofitar els trams més oberts per anar esquivant arbres i enllaçar girs a plaer. Arribem al fons de la vall a cinquanta metres del pont i ens descalcem per creuar-lo i arribar així a la pista de la vall de sant Nicolau. Per sort aquí, encara, no han vingut les màquines a treure neu. La gestió del parc deu ser natural.
Calcem altre cop esquís i anem a fer un mos a la Centraleta, en arribar al desviament ens trobem el cartell tapat cosa que ens indica que el Llong és obert. Efectivament quan hi arribem és tancat aixi que decidim anar a menjar alguna cosa just damunt del pont.
Un cop refets santornem-hi!! Hem de caminar uns deu minuts per trobar neu per pujar la vall de Contraix i d’aquí amb forts pendents i sota una forta nevada anem seguint unes traces de baixada, les primeres desde fa dos dies. La neu és humida i s’enganxa als esquís, sota, neu regelada. La combinació dels pans amb aquesta neu dura fan un sistema de progressió força efectiu tot i haver d’arrossegar més pes del desitjable.. (el material lleuger poc serveix sinó dus les pells ben encerades). Els pans actuen com ganivetes i a més de llaurar traces fem solcs com si volguéssim plantar patates. Entre una cosa i l’altra atrapem l’estany de Contraix i ataquem la última pala que ens porta fins al coll de mateix nom. Les últimes diagonals, obligades i amb fort pendent, sota una ventisca considerable i descalcem esquis. Mirem si el coll és esquiable; hem de baixar uns metres a peu per poder calçar altre cop i començar el trepidant descens. La llàstima és que no es veu el relleu i no es pot gaudir al màxim una neu que és més que acceptable, toveta damunt i poc encrostrada per sota, la dignitat passa amb bona nota deixant-nos segellar una baixada de bandera.
Tement-nos que ens passarà el mateix amb l’aigua que a Colomina, quan som a l’estany de Colieto bevem com a lladres i aprovisionem aigua. Les nostres previsions han estat errònies, tot i que no estava previst obrir el Ventosa, en Sanchez ha rebut una trucada d’un grup de vint militars (ja ens en va previndre en Julian) que estan per la zona i necessiten dels serveis del refugi. Aixi que arribem a l’excel•lent refugi, calent i amb l’estufa-assecamaterial més ben parida que coneixem. Dinem el nostre menú diari consistent en sobres (ens acabarà quedant cara de gallina) i a fer el ganso i conversar amb els defensors de la pàtria… quins herois! Jo ja els dic que aquí a Catalunya voldríem ser independents però que som pacífics i que no cal que facin maniobres ni tàctiques d’encerclament quan m’expliquen algunes de les tècniques de combat i moviment de tropes. Decideixo canviar de nivell i d’interlocutor i parlem amb en Sanchez, un paio peculiar, tant arrelat al refugi que deu fer la meitat de la seva vida que hi és… fan un bon matrimoni. Intercanviem opinions sobre curses, cascs, freqüentació hivernal a la muntanya i un llarg etcètera de temes, és un paio radical, m’agrada!
Amb el temor d’una tropa roncadora ens n’anem a dormir ben d’hora però alhora de la veritat “no és tan fiero el león como lo pintan”.

Divendres 3 d’abril de 2009

Ens aixequem abans que toquin diana, no volem freqüentació ni cues. A més, aquesta tropa veient que el temps ahir era nefast ja van desistir de pujar a la Punta Alta i baixaran fins a Caldes a que els reculli l’autobús. Nosaltres no ens podem permetre aquest luxe, tenim el cotxe una mica lluny i el rellotge d’en “kit” no funciona!
Ens llevem amb la mosca a l’orella a l’expectativa del temps però una ràpida ullada ens treu de dubtes, fa un dia més o meny ras! Com a mínim ni neva ni fa boira i això tenint en compte el currículum que portem és un premi!
Arreglats, calçats i tots els “ats” possibles comencem el suau descens que ens guia cap a Riumalo, amb una mica de paciència i observació no cal ni treure els esquís. Els primers metres de la canal es poden foquejar bé, però cal treure’s els esquís per superar (enfonsant-se fins el genoll i per la dreta del torrent) un tram d’aigua i gel poc esquiable. Un cop superat i amb llaçades obligades anem fent diagonals amb una neu pols de somni. No deixem de mirar enrere imaginant la baixada que s’hi desenvolupa per aquí, directe, sense descans, ràpida i amb la neu al seu punt, pols per sobre i dureta per sota. Posem ganivetes ja que rellisquem sovint. El dia sembla increíble, les primeres llums damunt la cresta de Bessiberris ens embadaleixen, la imatge de la bretxa Peyta sense refugi, Bessiberri Nord…un llarg etzètera de records flueixen pel pensament mentre voltem l’estanyet de Malavesina. Darrere nostre la Punta Alta es comença a tapar, i el grup de militars ja s’hi deu estar barallant, a última hora el capità, tinent, alcalde o com es digui el que mana allà ha decidit que hi pujarien..
Tenim algunes vistes més enllà, Port de Caldes i Mont-Roig.. més records, alguns més recents que d’altres. L’eufòria es manté alta , tenim previst anar al Bessiberri Sud però quan comencem a encarar-nos-hi ens adonem que el temps ha tornat a canviar i la neu torna a fer acte de presència. Redirigim les nostres traces cap a Trecazes i aquí la primera visió és un pèl decepcionant. Pensàvem que era ben esquiable , i ho és, però com tot s’ha de tenir paciència i obervar bé. Barallem la opció de voltar i anar cap a Abellers, però pinta la mateixa pintura.
Amb el vent i la nevada que està caient altre cop ens entren les presses per sortir d’aquí i ens precipitem a posar els esquis a la motxilla i començar a desgrimpar per un corredor de neu que veiem que queda tancat per un ressalts rocosos. Piolet en mà i anar fent escales avall. Quan portem uns metres ens apareix un corredor secundari que no havíem observat que evita el salt rocós; la decisió és unànime: baixem esquiant! Ens decantem cap a un llom que acaba en una roca on podrem fer una petita plataforma i calçar esquís. Dit i fet, ni ens ho pensem, la neu és excel•lent per baixar esquiant , una diagonal i un salt amb recolliment i encarem la part estreta del corredor que és de menys de dos metres d’ample. Passat aquest tram i encarats a vall comencem a cridar com a sonats davant les espectatives que se’ns presenten: la vall de Bessiberri allà baix, molt a baix neu continua de qualitat i les ganes de tancar el cercle amb una rúbrica d’or.
Efectivament el descens d’aquesta vall compleix aquestes espectatives, era tal i com l’havia imaginat una tardor que vam travessar des d’aquesta vall cap a la de Tort. No defrauda ni la neu ni el pendent sostingut que no deixa treva durant els quasi nou-cents metres que hi ha fins a l’estany de Bessiberri. Un cop aquí, eufòrics, remuntem el petit collet que tanca l’estany per buscar les millors canals que ens portaran amb intuïció i una mica de sort enmig del bosc fins al pont que creua el riu. La pista encara coberta de neu ens facilita el descens fins quasi la cota 1650 on definitivament pengem els esquís a la motxilla i gaudim del recorregut que ens queda fins a l’hospital de Vielha enmig del bosc, amb olors i colors que la uniformitat blanca i pètrea ens ha impedit gaudir.

Dues trucades em calen per decidir l’itinerari per estrenar  la temporada d’esqui de muntanya. De fet aquest any que promet tant he tocat abans la neu amb la bici que no pas amb els esquis. Aixi que dit i fet, carrega bàrtuls a la furgo i amunt!

No sé com coi ens ho fotem però no aconseguim rebaixar l’horari de les 4 hores per acostar-nos-hi… mandra tants quilòmetres.

El guarda ja m’ha fotut nerviós  amb dues informacions contradictòries: una  que es pot baixar esquiant fins a Eriste i per altra banda que la pista està força bé per pujar…. No ho entenc, però com que les dues afirmacions són satisfactòries m’engresco! Ja veurem quina és la certa!

Per sort, per l’horari que duem i per les facilitats pràctiques del mínim esforç, es pot pujar per la pista d’Eriste fins al pàrquing mateix. Cop de gas per travessar alguna congesta i ens hi plantem. Ni els esquis em puc calçar de sortida sinó que ben bé fins al famós cartellet de “vistas del refugio” res de res. Cal dir però que hi ha traça feta i no es guanya massa anant-hi amb esquis.

Arribem al refu ja fosc, tot just per sopar i gaudir de l’espectacle , no tant sols d’una nit estelada sinó del xivarri d’un grupet d’infanteria que estan atacant el Posets des de fa tres dies a mode d’expedició russa.

Nit de sorolls, de roncs i matinades estiuenques, fins i tot n’hi ha que surten abans de les 5.

Jo, amb la mandra que em caracteritza surto ben tard, encara no toca el sol, però ben poc em falta. Fa prou fred i la neu està sense transformar. Mig metre de neu mal comptat a les zones on el vent no ha fet de les seves i una traça massa dura pels esquis fan que sortir del clot del refugi sigui ja una petita filigrana.

La ruta que em ronda pel cap des de fa temps és fer la volta al Posets per la val d’Alforches fins al coll de la Paül i baixar l’excel·lent tram del Forau de la neu..

Flanquejo la Val de Llardana i m’encloto una mica per superar després fins a la cabana de llardaneta. Aquí dedideixo no anar flanquejant fins al desguàs de l’ibon d’Alforches sino que giro esquerre i m’encaro cap a un coll per travessar la serra de Llardana. Un cop dalt toca sifonar un centenar de metres fins la Pleta dels Ibons on hi ha una vista peculiar del Diente de Llardana. Aquesta vall en forma de tub, encaixonada i amb vistes cap al Perdiguero és la que volia visitar. De fet no es veu ni des del cim del Posets i s’albira una mica des del coll de la Plana. Des dels Bardamina tampoc l’havia vista abans. Il·lusions damunt dels mapes.

El contrafort em fa suar de valent, la neu poc consistent i a sota una crosta de regel de mil dimonis. Les diagonals no massa llargues ja que hi ha petits trams rocosos i vaig desfent el petit laberint que suposa aquest pendent pronunciat. Amb tendència a la dreta per no trobar una cresta secundària que es despren de l’Espatlla de Posets i anar a petar al coll de la Paül. Quan el terreny deixa de cegar-me les vistes cap al NW apareix el Posets amb la seva petita glacera ben immaculada sota. Em surt una paraulota de la boca, entre l’esbufec i les vistes de l’aresta ben carregada de neu..

La idea original era fer voltes maria fins ben amunt d’un dels dos corredors que s’usen com a via de descens  però la quantitat de neu i la seva poca consistència em fan desistir, la neu no m’aguanta prou per fer pendent amb els esquis i sense m’enfonso més amunt del genoll. Miro el mapa… què diu que l’aresta és II… doncs som-hi eh. No ens la miressim massa i ens fessim mitja volta (això és el que penso quan hi sóc embrancat al bell mig). De fet no vull tornar per on he pujat i segon, amb la clavada que ens foterà el del refu millor fer la jornada complerta. Aixi que baixo fins al coll de la Paül, esquis a la motxilla, crampons i piolet en mà i amunt..

Descriure les dues hores i mitja llargues que em costa arribar al cim del Posets em tornaria a assecar la boca, com la set que hi passo.. Neu fonda, molta acumulació als trams rocosos que dificulten la cerca de preses i més aviat sembla que vagi netejant l’aresta. Aquí si que aniria bé treure la sonda. Els crampons mosseguen roca una i altra vegada i s’han d’anar fent caure les petites cornises que es formen cap al vessant SE. Esgotat, suat i amb el cor desbocat aconsegueixo arribar a l’aresta que puja de la bretxa Carrive i per un moment tinc un petit episodi d’apnea.. les vistes cap a Viadós són genials, a petar de neu. Només cal que em giri al voltant per veure tots els massissos principals, des del Balatitous fins a la Pica d’Estats. Detalls genials sobre el grup Gias-Clarabide i Gourgs Blancs i un etzètera increïble..el moviment de rotació es veu estruncat en veure la fina aresta que em queda fins al cim. Quina diferència, aquí a  l’estiu es passa amb les mans a les butxaques i xiulant la santa Espina!!.

Últims metres fent equilibris amb força neu ventada i acumulada, gens consistent i ben pols. Com a mínim espero trobar-me-la aixi a la baixada, penso per dins.

Arribo al cim exhaust però pletòric i mentre deixo que el cor baixi el seu ritme frenètic pelo una taronja que calma la meva set. Poca estona em quedo al cim. L’horari i les ànsies m’empenyen com la gravetat.. Botes ben apretades i talonera bloquejada i ja hi som! nou mesos més tard torno a assaborir la sensació de deixar-me caure pendent avall, cames cremant, batec accelerat, respiració ofegada. El descens és trepidant, directe i vertiginós, la neu pols, pols i pols-primavera als llocs arrecerats. La remada sota el Diente sobra una mica, no me l’esperava i tot i fer un flanqueig ben amunt em toca fer el pallús una estona per desviar-me altre cop a la dreta per anar a visitar l’ibon de Llardaneta, hi tinc bons records per aquí. Més velocitat més bona neu i algun tram de descontrol donades les condicions de les meves fatigades cames.. Els últims metres seguint de prop les traces dels expedicionaris que avui si que han fet cim i els últims girs per damunt del refugi on m’hi deixo caure com vedell a l’abeurador.

Recollim trastos i ens donem pressa per baixar per no arribar a la furgo de nit, ara si, sense esquis amb més comoditat i les ànsies ben saciades de neu.

Just quan les últimes clarors ens indiquen el camí a segui apareix la furgo on , per fi, podem descansar de veritat. La primera sortida de la temporada i ja m’he d’embrancar aixi.. no, no n’aprendré mai, per sort!

"Bohemio de afición

Amigo de las farras

De noche mi timón

Navega sin amarras

El antro de lo peor

Me atrapa entre sus garras

Si hay vino si hay mujeres y una banda".

                                                                                                           (Los Tigres del Norte)

 

Espectacular, intens, llarg i dur, molt dur. Aixi és com ho hem sentit durant el trajecte de tornada a casa, ben entrada la nit, amb el cos baldat i el record d’un cap de setmana dels que curteixen.

A dos quarts de sis sonen els despertadors, algú es mou, els sons s’aturen….. silenci…. Tothom segueix dormint (per no dir roncant!) més silenci… al cap d’una hora “què, ens aixequem o què?” “ si si, jo crec que si no? Ara –precisament- t’ho anava a dir”. Estem fets uns ronsos des que som furgoneteros. O és l’edat?

En honor a la veritat cal dir que els dos mil metres de desnivell que ens esperen avui fan una mica de mandra. Sortim doncs amb un “ikea-rmari” de mil dimonis, carregats amb material de bivac, teca, fogonet i ferralla variada perquè aquest cop tenim ganes d’escalar una mica per les alçades. A vegades els objectius més ambiciosos es queden truncats aixi sempre te’n queden ganes, de navegar, clar!!

La pujada al balcó de Pineta de bon matí és agradable, encara anem frescs i el dia s’enterenyina. La motxilla pesa d’allò més, però això –ho he llegit en algun lloc- se’n diu  “el pes de la felicitat”. Aquest cop no pujo tant encès com la darrera vegada, -deu ser per la motxilla – em dic a mi mateix.

Pugem a bon ritme igual que els nostres ànims, ens hem retrobat de fa moltíssim temps i hem posat moltes expectatives a aquest projecte….. santa paciència la que han de tenir amb mi. La veritat és que no em calen massa arguments per enrolar-los a qualsevol “batalleta”, aquesta la recordarem!

Les vistes de la cara nord del Perdut, els seracs penjant, el dit, el cilindre i allà –als c….- el Marboré; n’estàs segur que per allà s’hi puja? I tant, a més amb tot el material que carreguem hem de pujar-hi per nassos.

L’objectiu és assolir el Marboré (3248m) per la seva aresta N/NE que puja des del coll d’Astazu, i si, en algun lloc he llegit que s’hi passa, ara no em diguis com eh!

Aprofitem les vistes que ens ofereix el refugi de Tucarroya, el llac blanquinós i un núvol tipus “hongo” Patagònic que ens posa la mosca al nas veient el canvi de temps que ens espera..

Dels petits torrents que es formen fem l’últim avituallament d’aigua i encara amb més pes ens dirigim directes sota la muralla que tanca la unió del Marboré amb el Cilindre. Com que de lluny no s’intueix com accedir-hi des del Coll d’Astazu, em sembla més lògic tirar pel dret ja que veig camí continu. Una tartera desfeta d’aquelles d’un pas endavant i no dos no, tres enrera, unes congestes penjades, alguna grimpadeta amb restes de les últimes nevades de la setmana i un flanqueig final per terreny descompost i ens plantem al petit collet fronterer que marca l’inici de l’aresta. El contrast paisatgistic és absolut, deixem un altiplà àrid i erosionat, sec i inert per descobrir el circ de Gavarnie, verd, humit i vertiginós i amb una capa de neu i gel que ja intuïm que ens farà la progressió més divertida.

L’aresta és relativament senzilla, superem un terreny descompost una mica exposat pel vessant occidental anem trobant els passos més senzills fent giragonces. Superat el primer ressalt ens decantem cap al vessant de Pineta on ja sense neu trobem alguna fita que ens du sota el corredor que representa el pas clau per superar la via. Es tracta d’un pas de tercer de força de braços. El pes de la motxilla escup enrera però el superem sense massa contratemps. A partir d’aquí el terreny surt del corredor i torna a fer acte de presència de forma testimonial la neu en algunes canaletes més ombrívoles, superades unes quantes grades desemboquem al cim “menys cim” dels que he fet mai.

Sort que no hi hem vingut per Ordesa… les dimensions d’estadi de futbol amb un pendent uniforme i sense caràcter que ofereix el vessant sud el fan poc atractiu des del punt de vista estètic. “Hi cabria tot l’exèrcit de Napoleó sencer “ va dir en Russel – quin paio tu!- El vessant nord és tot el contrari, espectacular i sobretot vertiginós.

El temps s’ha començat a girar el vent bufa amb força i el fred es fa notar. El cel gris tapa les corones dels cims que podem veure, des del Perdut, embalse de Mediano, valls d’Añisclo i Ordesa, circ de Gavarnie, Otal, Argualas- Garmo Negro, Balaitous Vignemale… i ja més enrera la Múnia que des d’aquí sembla un altre cim i l’aresta Espadas-Posets. Tot un espectacle visual,

Arrecerats i pelats de fred ens reagrupem al cim el temps just per adonar-nos-en que aquí avui no hi dormirem pas! Em meravello de les vistes que es tenen d’aquí sobre l’aresta Passet, el poble de Gavarnie i sobretot de l’última embranzida que fa la gran cascada abans del seu salt. Veiem els pics de la cascada a tocar i com que no ens espera ningu ens hi dirigim; un parell que ens trobem confirmen la nostra idea que en aproximadament una hora ens podem plantar a l’Espatlla… Tonto qui no hi vagi, a tots tres ens falten!! El cansament fa acte de presència, són molts metres i moltes hores les que duem per aquí, però es veu recompensat per la facilitat dels cims i la rapidesa en què els assolim. Els tres pics de la Cascada (Oriental 3161m, Central o Brulle 3106m i Occidental 3095m),  i l’Espatlla de Marboré (3073m) passen a ser història.

El fred i el vent són cada cop més intensos i no ens estem massa estona als cims, l’última dificultat d’avui la trobarem per baixar de l’Espatlla cap a la faixa Roya, una sèrie de desgrimpades per baixar uns seixanta metres de desnivell quasi en vertical aprofitant els petits replans que el contrafort ofereix.

Un cop a baix només ens queda anar a buscar un bon bivac que amb les intencions que té la metereologia no ens en fiem ni un pèl. De lluny s’intueix una zona que ja coneixia , just sota la vertical del pitó SW del Cilindre aproximadament a 2800 m. Efectivament, bingo! Un bivac amb totes les de la llei, amb una pedra fent de bauma i una petita paret de pedres ens acollirà aquesta nit. Anem arribant desperdigats i exhaust a lloc i ens hi deixem caure literalment. Tenim l’espai i temps just per fer l’escampall i posar-nos a sopar.

Comença la festa!!!, i no pas la de la pluja que també l’esperem. Llàstima que no tingui nassos d’agafar l’esterilla i anar-me’n a l’altre bivac que hi ha més enllà; com si s’haguessin posat d’acord i a l’unison els “brams dels cèrvols” em perforen els timpans.. No sé si són de zel, però de constipat segur que no són eh! Que no cola!!!  Comença a ploure i sembla que això sigui el Boumort. Ei però aquí que ningu s’aparelli eh! Organització!

La baumeta fa el seu efecte, primer d’aturar l’aigua però passades unes hores de regalims les primeres gotes que rellisquen pels invertits i els monodits de la roca (que ahir nit ens servien d’entrenament) comencen a caure ritmicament als nostres caps, per sort el desplom és massa gran com per arribar més enllà. Aixi que entre una cosa i l’altra i veient que avui no podem fer la segona part de la jornada que teníem prevista (a vegades sort n’hi ha del mal temps) decidim recollir la paradeta. Ens n’hem de tornar sense completar l’objectiu, ja hi tornarem!

Ben equipats sortim sota una pluja que a vegades s’intensifica i que comença a calar en poca estona. La boira no ens deixa veure més enllà dels trenta metres. Hem de trobar el camí que puja al llac gelat, accedir al coll del Cilindre i baixar altre cop cap al balcó, res tu, en una estona hi som!

Conec el camí d’haver-lo baixat fa mes de dotze anys, és a dir, no en tinc ni p.. idea! En tenim lleugeres nocions, ha d’anar prop de la paret del Perdut, hem de trobar el contrafort que baixa per evitar el corredor de l’escupidera, massa a l’esquera trobarem la mole del Cilindre… però nano, aquí no reconeixem res, sort que de fites n’hi ha,  a sobre el camí ràpidament es converteix en corriol d’aigua. En un moment de poca lucidesa, caic en la temptació de tirar mà del GPS i comparar-lo amb el mapa, per allò d’assegurar la jugada. Fiasco, el GPS ens diu que estem per sota les clavijas de Soaso. Anem bé per anar a Igualada tito!!! (o seran les coordenades magenta de l´Alpina les que estan malament?)

Després de seguir més fites, més corriolets d’aigua i fins i tot superar un tram amb cadenes ( ¿¿’¡”*ºª\) !!! arribem al que sembla el contrafort tot i que hem anat a parar una mica més amunt del llac gelat, encertadament baixem una mica i ens el trobem impassiu a les nostres cabòries desorientatives! Ataquem pel dret el rastre que es dibuixa per la tartera desfeta fins que quedem bloquejats per una barrera rocallosa que encertem a la segona el seu pas clau, grimpant ja amb  l’aigua corrents a dolls per dins les mànigues i començant a calar-nos. L’arribada al coll és de total desolació, no veiem res, fa molt vent i la pluja no s’atura, a moments cau pedra i tot. Recordo haver baixat per aquí pero amb neu i amb sol ; la tendència ha de ser cap a la dreta fins a l’últim contrafort i buscar la nafra que et deixa desgrimpar fins al caos erosionat pel glaç i la neu del balcó.

Quanta teoria…com sempre a la pràctica res de res i mira que començo a mirar les fotos que vaig fer ahir a veure si n’hi ha alguna que em pugui determinar una mica les dimensions de la nostra navegada a cegues. Ens decantem seguint unes fites i un cami fressat de pedres, però ràpidament ens sembla que ens quedem bloquejats, mirem a l’esquerra i veiem verglaç per tor arreu, pedres i buit. Si estem dalt de tot, no pot ser. Amb paciència tornem una mica enrera i el que ens semblava que ja no era camí, doncs si que ho era, ostres tu!, no cal que ens precipitem. Trobem neu, ja va bé, se n’ha de trepitjar per accedir a l’última de les barreres, de manera que amb els grampons calçats i piolet en mà baixem i anem voltant les pedres superiors. Algú té dubtes de si anirem a parar dalt del gran sérac que veiem de la nord del Perdut! Comencem a trobar fites, jugant al joc de la oca o més ben “rebatejat” joc de la fita, de fita a fita i respira tranquil que el temps passa i  m’irrita. La pluja es torna a intensificar, i el vent ens fustiga la cara; ara ho entenc: “El Ejersito” ens està castigant per no estar fent honors a les seves “passejadetes”, que dit de passada –segons el propi Rajoy-: son un coñazo! (mil excuses a les nostres estimades fèmines per aquest improperi tant sexista).

Arribem al capdamunt d’un canalot, amb dues fites a banda i banda (això al meu país indica “baixeu per aquí” i en majúscules… Sabem que s’ha de poder desgrimpar però no ho veiem gens clar, és molt dret, cau un aiguat del quinze i a sobre no es veu el final.

No perdem els nervis, mirem més… més enllà, veiem una altra canalota més encaixada però que no té cap fita…. Collons………. Muntem ràpel, les cordes xopes, evidentment enredades i anar fent el pallús per desenredar-les mentre baixo, el vent m’ho posa dificil i l’aigua que regalima de la corda la vaig escorrent tota cap a mi…deu metres per sota veig un replà, miro les possibilitats de muntar un segon rapel, hi són, però no veig res per sota meu. Sento que em criden, va tot bé? “què collons ha d’anar bé, si hi anés ja us hauria fotut un crit de Victòria” em foto massa nerviós. Calma. Deixo les cordes penjant i vorejo per una feixa aviam què veig per allí fins que em trobo sota la segona canal encaixonada que veiem desde dalt. Com que no tinc ganes de tornar a les cordes i remuntar a pols (amb la conseqüent mullada extra) decideixo escalar per la fissura i els apareixo per darrera amb un bon ensurt. Estem pelats de fred. Recollim les cordes. Ens tornem a plantejar rapelar. Calma. Sort que portem el casc pensem quan la pedregada fa insinuacions de intensificar-se. La pluja, però, no té intencions de deixar-nos treva. Tenim les botes plenes d’aigua, els guants calats i ja no abriguen, les cames fredes de tant xops que estan els pantalons. La única nota d’humor surt del comentari “això em recorda la cara nord de l’Eiger”… m’el miro, ric i penso, tio i per què no m’hi avisaves què t’hi hagués acompanyat amb les xancles i la tovallola! Calma.

Parlem i reflexionem, se’ns tira el temps a sobre i hem de verbalitzar el que tots estem pensant però que ens costa acceptar. Hem de buscar el camí fins a una hora raonable, més enllà ens haurem de plantejar seriosament tornar enrera, pujar i després baixar cap a Goriz. El cansament és l’únic element que tenim en contra d’aquesta opció, però estem d’acord tots que és la solució més sensata en aquesta situació. Decidim anar reculant per les fites, mantenint-nos a prop del contrafort per veure si hi ha una derivació i trobem el bon pas.

Hi ha qui ho te tant interioritzat això que haurem de recular fins al coll del Cilindre que es torna a posar els grampons. Plou amb més força i no apareixen noves fites que les que ja hem anat fent servir per baixar fins aquest cul de sac. La boira segueix cegant-nos i la idea del retorn és cada cop més evident. Vaig fent petites incursions mirant cap a la dreta a veure si ens hem deixat alguna “oca” sense comptar, i si, bingo! N’hi ha unes allà lluny, semblen petits fantasmes immòbils, impertèrrits, impassibles com els nostres nervis que en cap cas ens han bloquejat. Remeno per aquí i per allà i per fi veig una instal·lació de ràpel amb DOS ancoratges químics. Ara si que foto un crit i no cal que sàpiguen si va bé o malament. No està clar no, està claríssim : HO HAVEU VIST?,  LA MARE QUE ENS VA PARIR!!! Una instal·lació per baixar-hi un elefant!!! . Els crits surten de les nostres boques a plè pulmó, eufòria i alegria, tensió continguda. Hem estat més de dues hores des que vam arribar al coll del Cilindre per trobar el pas clau… Temptejo la possibilitat de desgrimpar però obtinc una negativa rotunda, d’acord! Muntem ràpel i amb 20 metres en tenim prou per estar a terra ferma i mes o menys coneguda. D’aquí al fons de la planície del balcó, pedregars i rius que neixen per tot arreu, i els que ja hi eren han vist augmentat el seu cabal considerablement cosa que ens fa fer equilibris per travessar-los, però amb la mullena que portem no ve d’aquí no?

Arribem per fi al balcó, ni ens hi aturem i comencem la feixuga labor de baixada que ens portarà, sense pluja ja cap al fons de la vall destrossats però feliços d’haver-nos tornat a enredar.

Llosàs, Llosars, Lloses… tantes maneres de dir el mateix: nom evocador d’una de les valls amb més encant del massís de la Maladeta. La pista que s’hi aproxima, el refugi que hi ha a Pont de Corones, el camí a petar de gerds , la pleta,  La Cabana i les seves tres agulles tant preuades…..

Ja el primer cop que em vaig atansar per aquestes contrades ho vaig fer per aquesta vall que a tall d’esglaons s’apropa a l’Aneto per aquest vessant tant caòtic. 

Aquest cop ens hi hem endinsat per una aresta que es despren del final de la cresta (ara sembla que se’n diuen “crenchas”) de Llosàs.

Com fa quinze dies a les 6 del matí plou… aquesta llevantada s’havia d’haver instaurat bastant més avall però sempre acaba fotent mal temps a Llosars, és com una creu! Com a mínim avui no neva, que ja és bona cosa. Aixi que amb un horari més propi d’anar a la platja ens posem en marxa amb un cel que no ens les deixa tenir totes.

Coneixem el camí, en els últims quinze dies l’hem fet tres cops i tants d’altres… la diferència més significativa és que els gerds que fa quinze dies estaven esplèndids ara ja s’han posat moixos… menys excuses per anar badant.

La pleta, enfangada, com sempre, i la cabana bruta i feta malbé com mai, llàstima.El llac ens regala uns minuts de descans per beure i gaudir de les ullades de sol que amaguen les agulles, el camí és directe i sense embuts, els quasi mil metres que ens separen del cim s’afronten quasi en línia recta.

Seguim les fites que condueixen cap a la bretxa superior de Llosàs , a mesura que ens apropem anem descobrint la complexitat d’aquesta cara, amb una aresta prominent, bastants pilars continus separats per canals i corredors.

La via escollida és l’aresta SE, que a modus de cua de llangardaix va girant fins la  dorsal i acaba morint al cap on l’agulla Escudier treu les orelles.

La via està plena de fites que ajuden a evitar els passos més atlètics de la cresta, anant per aquí i per allà amb prou feines es fan passos de III i a partir del primer terç apareix una gran canal (molt desteta) que pot ajudar a pujar en cas de necessitat ( a pujar, clar).

Enfilem pel dret, molt abans de les fites i ja ens trobem fent desgrimpadetes i flanqueigs d’allò més divertits, així almenys exercitem la intuició, bastant mermada amb tantes ressenyes detallades fins al pas.

 De manera que exercitant pel dret ens plantem al cim del primer tresmil del dia, on la boira ha anat fent de les seves sense acabar-nos d’arruïnar la festa. La roca, en tot moment compacta i prou atemperada per arraulir-hi un munt d’aràcnids que fan pessigolles pels dits, fa que sigui tot un plaer de progressar amb vistes cap a la cresta de Llosàs, al fons Cregüenya i enmig Corones i cap  a la dreta la vessant sud del Tempestats i l’aresta que se’n despren.

Dalt del cim ja veiem l’Aneto i la cua de gent que en marxa; flanquegem les dues prominències abans d’encarar-nos a l’agulla Davui i baixar cap a la sortida de l’Estasen que es veu prou continu de neu (encara no per esquiar!!! Tot arribarà, calma…..).

La recompensa d’arribar-hi tard és estar només acompanyats al cim per uns germans de Madrid que ens amenitzen la festa fent-nos preguntes que un només un pot sentir dalt de l’Aneto… “que si subis por el glaciar de la Maladeta”….. vaig haver de respirar a fons dos cops i desembussar-me les orelles “per si ho havia entes malament”. Quatre comentaris grollers amb la creu com a teló de fons, explicacions de què coi és una estelada i quatre rialles sobre els radars que diuen que han instal·lat a la M30…

Quaranta-cinc minuts més tard i amb una taronja al pap comencem el descens cap al coll de Corones; per evitar pes carregant piolet i grampons  i trepitjar noves pedres carenegem fins la punta Oliveras de manera que baixarem per la cèlebre canal de “los descalzos”. La veritat és que es pot fer cim (quasi) sense tocar neu…sort que no anem descalços ja que les nevadetes d’aquests dies i les calors diürnes han deixat la canal amb una fina capa de neu pols (no me’n puc estar) i verglass que amenitzen el descens de la mateixa fent-lo el tram més entretingut de la sortida. Un cop al coll només queda l’etern descens pel tarteram castigat, desfet i monoton per la vall de Corones amb l’únic al·licient del record del ja clàssic “Mitx, shusss, Mitx!!!!!!!”.

TRAVESSA DE LA PALLARESA NORD (De Cerbí a Arinsal)

Descalço esquís quan la neu ja no em permet baixar més enllà del bosc, quan el sentit comú fa no embrancar-me massa i seguir el camí senyalitzat per no haver de travessar el riu altre cop sense trobar el pas clau. Per fi (o potser llàstima) he acabat; dono per acabada l’esquiada i ara ja només em queda posar els esquís a la motxilla i caminar per aquest bosc amb olor a Andorra, si si, Andorra té una olor especial!
La travessa haurà acabat quan arribi a l’asfalt, quan arribi al soroll, quan arribi a la civilització. Tot d’una apareix un home; hòstia un paio tu!! Fa quasi una setmana que no veig a ningú i un impuls socio-comunicador m’envaeix, un somriure em força el rostre cremat per les hores de sol i el fred que he passat aquests dies, testimonis d’excepció de les sis inoblidables jornades que he estat travessant per la capçalera nord d’aquest Pallars Sobirà que em té el cor robat.
Un projecte engendrat ja farà prop de quatre anys, imaginat en les meves hores caminant per les muntanyes, dibuixat en la meva ment, resseguit en un mapa (tot sigui dit de punta a punta per no haver de dur massa cartografia… si, en això també cal pensar-hi alhora de minimitzar el pes) i per fi plasmat damunt les valls, rius, llacs, arestes i pales.

Diumenge 16 de març de 2008:
Les dues últimes nits m’ha costat dormir-les, els nervis, el rau-rau, la decisió ja està presa (també ho havia estat ja en tres ocasions anteriors) ; aquest cop – però -ha de ser la definitiva.
Hem quedat amb en Mitx a Bellaterra, ell i el seu flamant nou LC m’acostaran fins a l’inici del meu objectiu, i si tot va bé farem una part del principi de la travessa junts. Has posat un dels granets de sorra que més agreixo per aconseguir-ho.
La pujada transcorre amb absoluta normalitat, només trencada per les confessions que li transmeto respecte als meus nervis, dubtes, sensacions. Fins i tot ens aturem a Pobla a fer un entrepà en una terrasseta… quina mandra amb aquesta calda.. amb lo bé que estaríem a Benidorm! Els últims revolts de la carretera que porta a Cerbí i arribem a conclusions diferents: per una banda en Mitx té clar que avui no esquiarà, ben poca neu es veu.. i per altra me n’alegro perquè podrem fer una mica de trial i així m’evitaré carregar esquis a la motxilla i començar amb una bona caminada sota aquest sol de justícia.
Tot i la nevada de principis de març es veu força peladot i podem pujar per la pista fins quasi els 1800 m. Un cop aquí, la neu -a voltes- fa acte de presència i no és fins ben bé al tram final , prop del planell de Salari on em calço definitivament els esquís. Ens despedim amb una abraçada molt emotiva: la travessa comença. Foquejo tot buscant els millors llocs on no haver de descalçar per superar el contrafort que tanca l’E de la Gola, mentre pujo intercanviem un parell de crits per deixar anar una mica la eufòria continguda o són nervis?
La Gola, glaçat, com era d’esperar, em deixa travessar-lo de cap a peus i em regala suficient temps com per poder pensar en humitats sota els esquís, què passaria si el gel es trenqués i un munt més de vajanades. Enllaço amb l’E de Calberante i trec el nas per coll Curiós, aquest cop no faré el carnús per anar travessant entre contraforts sinó que giro completament i m’encaro cap al coll de Calberante que em comunicarà amb el circ de la Gallina. Esplèndides vistes del vessant NO del Ventolau i tot el seguit d’esquitxos de què es composa la disgregació de llacs. La caloreta que m’acompanyava fins ara desapareix de cop i un vent fred em recorda que no puc anar amb el pit a l’aire, toca abrigar-se i treure pells per fer la baixadeta que m’ha de dur cap al Ref. Pujol. Neu crosta, algun tram de molt poc pendent, flanquejant per no perdre massa alçada i no quedar enclotat em distreuen fins que diviso la petita llauna de sardines –tant acollidora- que serà la meva propera llar per les següents hores.
Pel nord entren núvols que juguen a embolcallar els cims fronterers, Mariola, Montarenyo … fins i tot el Port de Tavascan es nega a ser engolit.
Faig l’escampall pertinent ,ja que tinc tot el refugi per mi sol, em disposo a l’aprovisionament d’aigua (per sort en aquesta època el líquid element es deixa veure en alguns raconets i no em cal fondre neu), em canvio de roba i a fer el dinar.. Aquesta serà la meva rutina els propers dies.. Quin planning tito!!!
Dins les rutines que tant detestem però que irremediablemente ens veiem abocats hi entra el poca-feinejar, badar o fer el badoc, mandrejar, embadalir-se amb el paisatge i amb les notes que deixa la gent als llibres de registres. Per cert, he vist la nota.
També hi ha activitats més –diguéssim- intel•lectuals com llegir o escriure, cosa que em fa pensar que per la propera- si n’hi ha- m’he d’endur més literatura; tantes hores fan que literalment els llibres volin de les mans. La càmera de fotos, ben provista de memòria i càrrega, intenta immortalitzar, caçar els petits instants, quasi infinitessimals; però els instants no es poden caçar, i en qualsevol cas, de seguida són morts.

Dilluns 17 de març de 2008:
Boto del llit per veure l’espectacle de la sortida del sol com ho omple tot, encen el Mont Roig i m’encen la imatge de la seva canal central.
Curiosament l’inici d’aquesta segona etapa comença en baixada, s’em fa extrany –ei però cap problema eh!- supero la cascada que cau fins a clot de l’Escala i en un dels girs el pal esquerre es trenca. No m’ho puc creure.. tantes hores, tants maldecaps, tantes previsions i hauré de claudicar per un p… pal de m…!!! Quatre renecs i se m’encen la llumeta, tinc cinta americana !! uau! Ras , ras i ras i llestos, aquí no ha passat res. Que t’ho creus felip!
Baixo el just i necessari per la pleta de l’Arenal i just abans de lo Fangassal remunto per uns trams en direcció N per accedir a la lleixa que en flanqueig i vorejant per sota roca Espana em deixaran al desguàs de l’estany Xic. Aquest tram, molt assolellat, m’obliga a descalçar els esquis per la manca de neu.
El tram de bosc que em porta cap als lloms propers a l’E de Flamisella és prou nevat i tot i haver-lo de fer a peu s’em fa poc feixuc. El creuo i segueixo en direcció a pleta Vella on una petita pala amb neu primavera em permet gaudir dels primer girs del dia amb certa decència. A partir d’aquí ressegueixo el riu Guerosso fins a l’E Blau i m’encaro cap al coll del Certascan. Les ventades que deuen haver acompanyat les nevades fan que la pujada al cim amb esquis sigui com buscar una agulla en un paller, o literalment buscar un tram de neu en una pala. De neu n’hi ha però no continua fins al cim; l’excusa perfecta per saltar-me’l, tot sigui dit em fot una mica de mandra tornar-hi a treure el cap: estic cansat! Així que amb un pes a sobre menys (avantatges d’anar sol, les decisions són unilaterals) trec pells i gaudeixo de l’esplèndida baixada fins a l’E de Certascan, on altre cop allibero talonera i em dirigeixo cap al refugi. Creuo els dits per trobar-lo tancat i buit, les meves pregàries apostàciques es fan realitat; l’escala de la part lliure coberta de neu i a desenterrar una mica la porta. Tinc tota la tarda per endavant per veure i preveure el que m’espera demà.. fins i tot el marrón que està entrant de nord i que té ganes de jugar. Comença a bufar vent i a fer fred…

Dimarts 18 de març de 2008:
Altre cop de matinada desvetllat, de fet totes les nits desvetllat, ara des de l’escalfor i la comoditat d’un sofà me n’adono que les infusions calentones que em prenia per anar a dormir eren de tè… quins collons! Deu ser cosa del fred que entumeix les neurones..
El dia s’aixeca brom però amb ullades de sol que fan que els contrastos siguin excepcionals.
Torno a començar una jornada en baixada i aquest cop amb les pells posades, he de fer un flanqueig per damunt de Canalada i travessar la serra de Llurri pel pas que em sembli menys engorilador- com sempre- acabo fotent equilibris per accedir al camí d’estiu que -per sort- conec per baixar a Romedo. Esquiada per petites fondalades, canaletes i rierols tots tapats per la neu d’allò més agradable, superant l’E Romedo de dalt i aturant-me per travessar el de baix… aqui no hi ha dubtes, aquest no es pot travessar, ni pensant el que no cal!! És tot esquerdat pels laterals, l’aigua brolla i a sobre cruix de valent. Altre cop em toca fer equilibris , esquís en mà, per la ribera esquerra del llac i per últim ja amb les fustes als peus travessar l’entrada d’aigües literalment corrents. Ressegueixo el bosquet que supera la presa i diviso la vall del riu Romedo que m’ha d’introduir a Salibarri.
No baixo fins l’entrada de la canal, com sempre l’economia de minimitzar els desnivells em porten a flanquejar i a entrar a la canal un centenar de metres més amunt. Aquest cop si que l’he encertada, amb algun tram de x-country o esquí agrícola. La canal és dreta i estreta però per sort les purgues ja han caigut, em recorda a la del turonet d’Alba.. així que esquís a la motxilla i a punta de bota, remuntar uns metres fins que la vall s’obre i permet foquejar. Faig un mos i sense adonar-me’n la boira m’abraça i una fina nevadeta comença a caure. L’únic tram de la travessa que desconeixia per complert i que no tenia cap referència fotogràfica l’hauré de fer a tentines. No em fa pas cap gràcia! Per sort en tot moment puc intuir el coll on he d’anar a petar, però no distingeixo pas el relleu, rai que de moment només foquejo!. La visualització que vaig estar fent ahir a la tarda hi ajuda força, la localització de punts evidents m’ajuden a trobar l’itinerari i a arribar al coll sota el cap dels Aspres de Broate. Les vistes d’aquí estan son nul•les, la vall de Broate ni es veu, tampoc hi he de baixar encara, però per sort intueixo l’aresta que es despren del Cap de Broate i que ja em comunicaria cap a la coma de Broate. Flanqueig ascendent amb més boira i una nevada que a cops s’ha intensificat i finalment arribo dalt de la mateixa aresta transformada en cornisa.
Com en un moment àlgid, en un sospir inesperat, les boires s’aixequen una mica i diviso el pluviòmetre… el refugi deu ser al costat (més tard me n’adonaré que cau una mica més amunt per això no el veia). La imatge fantasmagòrica de la paret N/NO del Sotllo emergint entre les boires és espectacular com ho és el saltiró que he de fer per superar la corniseta i encarar-me de dret cap a la vall de Broate. La neu és acceptable, però no ens enganyem de pols “rien de rien”. Buscant l’itinerari –com una gota d’aigua- de major pendent enllaço canals i canaletes fins que l’últim tram s’obre i puc fer també uns quants girs amb vistes cap al refugi. Arribo pletòric damunt el turonet on s’asseu el refugi i hi entro : altre cop ningú, això és vida ! Per sort trobo una garrafa de 5 L que em permetrà fer el ritual d’aprovisionament d’aigua en un sol porteig, quin luxe.
Llegint el llibre de registres me n’adono que sóc el primer hoste d’aquest cinc estrelles del 2008, la veritat és que l’aproximació desde Boavi –sense pont- és un pal!
A fora segueix tapant-se i destapant-se però en cap cas deixa de nevar. Aquí dalt estant em sento el rei del tros.

Dimecres 19 de març de 2008:
Aquesta nit he passat fred; amb el canvi de temps dels últims dos dies, les nits eren tapades i la temperatura no es feia notar massa; aquesta nit ha estat estelada i això dins de l’habitacle es nota. No sóc capaç d’escalfar el refugi, en els propers dies les diferències tèrmiques entre l’interior/exterior del refugi no oscil•larà més de 3-5º, i fora el termòmetre arribarà a marcar -15º.
La visió desde la finestreta no és massa engrescadora, al matí s’ha tornat a tapar el cel, però veig que són boires solsament. La dura labor de treure’s el pijama consistent en una fusió d’Obèlix, Bibendum i en William Wallace es fa dur a aquestes temperatures.
Després d’esmorzar i omplir el termo amb tè calent (ara si que m’anirà bé l’exhaltació), encaro la dreta vall que m’ha de portar cap al coll dels Guins de l’Ase. Tres dits mal comptats de neu nova és el resultat de l’episodi d’ahir, les boires es disipen i auguren un dia ras i esplèndid, amb un cel blau que es retalla damunt els perfils nevats.
Els últims pendents abans d’arribar al coll els faig a peu, piolet en mà, degut a la poca consistència de la neu i al fort pendent. Veure –altre cop – la pica d’Estats des del coll, d’hora al matí i feta un pastís de neu és de les escenes que deixen emprempta. No cal dir que ni dubto en la possibilitat de no anar al cim- tot i no agradar-me repetir-ne-. Un descens amb neu una mica dureta donades les hores i caic baix l’estanyet de la Cometa d’Estats, ja en territori francès. El país dels gals està cobert d’un manell impolut de cotó fluix que m’acompanyarà com a teló de fons en la meva ascensció a la Pica. Traces immaculades les que imprimeixo damunt dels seus darrers lloms finals i finalment, a peu, fins la creu repleta d’estelades.
El dia fred em regala vistes des d’on vinc i fins on vaig. Veig Gallina, Mont Roig , Certascan, Broate, Baborte, Baiau i Comapedrosa, només cal que giri damunt els meus peus per embadalir-me i no deixar de somriure. Ni els francesos que ho tenen a tocar han vingut avui..Recullo trastos i poso esquis per desfer l’itinerari fins l’estanyet altre cop, on torno a posar pells i remunto fent ziga-zagues cap a Port de Sotllo. Just quan en sóc a punt sento una remor i un helicòpter dels bombers de la Generalitat em passa a una cinquantena de metres, s’em posa la pell de gallina, però no li canvio pas el lloc. M’espera la pala del port de Sotllo, ben primavera, a punt de caramel i sense petar. L’últim cop que passava per aquí anava sobre rodes, quina diferència!!
Sense esverar-me massa, com el darrer cop, no baixo fins l’E d’Estats ja que després em tocaria remar, passo damunt el gran invent de l’emissora d’emergència i segueixo flanquejant per no anar a parar a l’E de Sotllo; el meu objectiu és entrar als estanys de la coma de Sotllo i travessar pel coll de Baborte fins al seu –poc acollidor- refugi. Per fi, la última ‘treta’ de pells i a gaudir dels girs a velocitat per anar a parar als turonets del damunt del refugi, inconfundible i diferent a tots. Diria que és una caseta de les obres, a la que hi han fet un afegit; no és més vell que els altres però si que la seva estretesa i deixadesa fan que sigui el menys acollidor de tots. Aquesta ‘taronja metàl•lica’ em farà de recer les properes 15 hores. El circ de Baborte és esplèndid, solitari i atraient, llàstima que es giri molt vent i que faci impossible campar pels seus voltants i fer migdiadeta. Em toca estar recollit i amb el llibre acabat fa que les hores no passin ni a trets!

Dijous 20 de març de 2008:
Dia de transició entre Baborte i Baiau. La tònica segueix igual, vent, fred, dia esplèndid però sobretot els efectes del tè fan que els meus ulls semblin unes taronges durant tota la nit.
M’abrigo fins les orelles i em disposo a sortir de la llauna que m’ha protegit aquesta nit del vent gèlid mentre m’embranco a fer el que sé segur que em tocarà avui: baixada a peu obligada fins a la pista de Vallferrera. Travesso l’E de Baborte i em colo per unes pales enretirades del barranc en busca de la continuïtat de neu. Amb penes i dificultats puc aprofitar , ja dins el bosc, i esquiar fins la cabana de Basello. Aquí, amb el sol petant de valent i amb una orientació clarament S la neu desapareix per complert i un terreny i clima primaveral m’acompanyen fins el fons de la Noguera de Vallferrera, allí la orientació N fa que la neu abundi i de qualitat.
Amb l’uniforme de podador oficial i alguna relliscada en travessar algun torrent arribo per fi a pont de la Molinassa on ja podré foquejar a plaer. El primer ressalt per accedir al bosc d’Arcalís es veu compensat per la majestuositat dels plans que el segueixen, el propi bosc i les valls que neixen a la meva dreta, pic de Gerri i d’Ascorbes em vigilen d’aprop mentre busco entre les pedres i el meu cervell per fer memòria del camí, que per altra banda és prou evident. La traça continua deixa una estela com la dels avions, indicant un altre canvi de temps, però ni m’hi preocupo, tinc unes vistes sobre la pica Roja precioses, amb algunes pales esquiables tot i veure’n el vessant S.
Quan el camí comença a girar apareix el circ de Baiau al fons, Lavans, Medacorba, Entrevessada, Baiau, les seves esbeltes agulles (delícies dels més intrèpids escaladors) i el pic de Sanfons (un altre clàssic de l’esquí de muntanya) envolten el petit refugi assentat en una talaia amb vistes a la vall Ferrera. Hi arribo tot adonant-me que no em serà feina fàcil trobar aigua líquida avui; aquest és el refugi –amb diferència- més elevat de tota la travessa i per tant menys probabilitat de trobar-ne. Busco pel desguàs del llac, on normalment circula més aigua i el gel és menys gruixut, però ni rastre, això si, se sent… però ben endins! Toca agafar el material bèl•lic però en aquests casos tampoc funciona, curiosament la tècnica primitiva de fotre-hi un roc és la que s’acaba imposant per fer un forat i apressar-se a recollir aigua ja que la temperatura ambient a migdia ronda els -10º i la capa superficial d’aigua es torna a glaçar en qüestió de minuts.
Superat l’últim habituallament que faré, em disposo a hidratar-me i dinar una mica i com que la tarda es presenta tranquil•la i esplèndida puc fer migdiada a plè sol, estudiant linies als esperons que es desprenen de les ag de Baiau, imaginant goulottes que arriben a la cresta dels Malshiverns, dormitant..
L’estat d’eufòria –com el del primer dia- ha deixat enrera els nervis, i el desenfrè flueix, sessió de fotos, videos, producte d’un estat d’emoció i exhaltació que barrejada amb la soletat i l’avorriment fan un cocktel perillós per a un nouvingut que aparegui en escena. Per sort no apareix ningú i la meva bogeria queda emmudida entre les parets d’aquest circ tant tancat i tant obert alhora.
Última posta de sol, apareix la lluna quasi plena, típica de setmana santa i m’adormo mirant apareixen ombres lànguides enmig de la fosca.

Divendres 21 de març de 2008:
Nerviós surto del jaç, de l’embolcall de mantes que em protegeix dels -5º que hi ha dins el refugi. S’ha congelat tota l’aigua, sort que havia estat previsor i l’havia dipositada a la cassola per poder fondre-la de bon matí. Últim ritual, última motxilla i últims metres de foquejar. La portella de Baiau és a tocar i en un tres i no res m’hi planto. Des d’aquí la vista del circ i els llacs glaçats en picat darrere meu, i just davant el Comapedrosa. Objectiu d’avui, l’últim dels que he anat aconseguint, pujar-hi, poder posar la cirereta al pastís i regalar-me la pala del Ruf. Dissortadament és molt d’hora i el sol no llueix vigorós, aixi que em trobo fent temps dalt del Comapedrosa esperant a que el sol me la posi a punt de caramel (la pala). Una hora més tard, veient que la cosa no canvia i que l`hora de la retrobada s’acosta decideixo empendre l’últim dels sospirs, l’última de les baixades per l’esplèndida pala del Ruf. La neu deixa molt que desitjar, almenys és prou dura com per no entrabancar-se, però fan que les cames cremin. Sort de dur esquis ben durs, aquí amb uns de lleugers tremolaria de valent.
La part final obliga a girar cap al S i encarar-se per uns tubs (de fet només n’hi ha un d'esquiable) fins al collet de Comapedrosa just sota el refugi de l’E de les Truites. D’aquí segueixo enmig del bosc i amb tendència flanquejant pel costat dret del riu per la continuítat que la neu em deixi.
L’últim granet de sorra, l’últim somriure, o millor dit el primer dels meus millors somriures és per tu.